Persona, empresa i societat - el bloc de Josep M. Lozano
En tercera, segona… i primera persona
En el debat actual sobre com enfocar la formació de les persones que exerceixen responsabilitats en les organitzaciones (tan se val ara si preferim parlar de directius, managers, gestors o líders) proliferen tota mena de plantejaments, propostes i metodologies. Pretendre seguir-ho comporta estar disposat a entrar en un laberint sense disposar de cap fil d’Ariadna. De tota manera, tant des del punt de vista evolutiu com des del punt de vista sistemàtic pot resultar útil una senzilla clau de lectura: si són enfocaments que posen l’accent en parlar en tercera, segona o primera persona.

La meva hipótesi personal és que, ara per ara, la innovació es juga no només en els continguts, sinó sobretot en quin d’aquests enfocaments es tria o es privilegia. I, més en concret, en la –relativament- recent irrupció dels enfocaments en primera persona. No amb pretensió exclusiva, sinó inclusiva.

Els enfocaments en tercera persona no és casual que estiguin vinculats a tota mena de teories amb pretensió "científica" en el que pertoca a la formació per a la gestió i/o el lideratge. Com quan parlem de qualsevol ciència, es tracta d’explicar, amb pretensions "objectives", com "funcionen" les organitzacions (i, fins i tot, les persones). Teories i descripcions al servei de prescripcions o –sovint- simplement receptes. Si sabem com funcionen les organitzacions i les persones, podrem operar sobre elles. L’instrumental pot ser més o menys sofisticat, les metodologies poden ser més o menys elaborades, les teories poden ser més o menys refinades però, comptat i debatut, tot s’acaba resumint en la pretensió de donar-li a un subjecte la (in)formació necessària per a que pugui operar sobre i amb una realitat (l’organització i/o les persones) que li resulta exterior, i amb la que no té més relació que la que respon a la voluntat de fer-la funcionar, amb els objectius que siguin. Es tracta de conèixer (i, a ser posible, entendre) per a ser més operatiu, controlar millor i assolir millors resultats, d’acord amb previsions raonables. Evidentment, quan es parla de responsabilitat –si se’n parla- només es para esment en els efectes o les conseqüències de les accions.

Ara, quan sobreabunda la complexitat i la incertesa convé anar més enllà dels plantejaments en tercera persona i incorporar plantejaments en segona persona. És a dir cal atendre també a dinamismes i relacions de carácter interpersonal. No deixem de ser occidentals, i per això distingim, separem i tot seguit passem a preguntar-nos, en parlar de les organitzacions, no tan sols sobre el cos (la mecànica, els procesos, l’estructura organitzativa), sinó també sobre l’ànima (les relacions humanes, els valors, la cultura organitzativa). I, com a bons occidentals, no parem de donar voltes al problema de la relació entre cos i ànima, sense trobar cap solució plausible, com d’habitud. L’enfocament en segona persona, ja no pretén només donar (in)formació, sinó desenvolupar capacitats, habilitats, intel·ligència emocional i tota la mena de components necessaris per potenciar disposicions relacionals. Actuar en una organització no vol dir només operar sobre una realitat, sinó també relacionar-se amb altres persones, i convé incidir sobre aquesta dimensió relacional. Evidentment tot això és pot fer perfectament des del marc de referència anterior, i hom pot depurar la seva competència relacional des d’un patró mental bàsicament instrumental: no es tracta de construir relacions que tinguin algún valor per elles mateixes –senyors, per favor!: estem parlant d’empreses!- sinó de ser més lúcid i intel·ligent a l’hora d’actuar, i no oblidar que, atès que organitzacions i persones tenen, segons que sembla, cos i ànima, cal tenir en compte no tan sols els efectes que es provoquen, sinó també els afectes que es generen; cal no tan sols disciplinar el cos, sinó també seduir l’ànima. No n’hi ha prou amb remunerar, sinó que també cal construir sentit. I, per tant, cal aprendre no tan sols a conèixer la realitat organitzativa, sinó també re-conèixer les situacions personals; no tan sols respondre davant dels fets que s’esdevenen, sinó co-respondre a expectatives i aspiracions.

Però aquest procés, si es fa amb honestedat i sense prejudicis, porta inevitablement a la pregunta de per què hem oblidat que, a més de treballar en tercera i segona persona, cal treballar en primera persona. L’exercici de les responsabilitats directives no pot defugir la pregunta pel subjecte que les exerceix. Com a tal subjecte, i no com a mera funció directiva (expressió horrible, que espero que algun dia quedi bandejada). Com aquell borratxo de l’acudit que buscava les claus on hi havia llum i no on les havia perdut, negligim que, comptat i debatut, no és possible la formació de les persones que exerceixen responsabilitats en les organitzaciones (tan se val, repeteixo, si preferim parlar de directius, managers, gestors o líders) sense confrontar-les amb elles mateixes. Amb la seva autenticitat. Amb la seva integritat. Preguntes com ara qui sóc jo, per què visc com visc, per què faig el que faig o per què treballo on treballo no és que la gent no se les faci; és que, simplement, estan censurades. No som funcions directives, ni recursos humans, ni actius empresarials (ep!: els més importants, no cal dir-ho) sinó persones a la recerca de la pròpia humanitat, i que no volem renunciar a aquesta recerca pel fet que estiguem duent a terme una activitat professional. Convendria recuperar una parauleta que el pas del temps, l’empobriment del llenguatge i la retòrica políticament correcta han debolit: alienació. Es a dir, viure fora de si, a la recerca exclusiva d’èxit, objectius o del que sigui, i subordinant la pròpia vida a això. Clar i català: fins a quin punt és la funció directiva –i la formació que hi mena- un procés d’alienació? Aquí la qüestió ja no tracta, doncs, de coneixement o de re-coneixement, sinó d’auto-coneixement. Perquè ja no es tracta de respondre o de co-respondre, sinó d’esdevenir resposta… a quina pregunta?

Ara bé, d’aquestes coses a les organitzacions i, sobretot, la formació que pretén preparar per a formar-ne part, se’n parla poc. Nosaltres no describim el món que veiem: veiem el món que podem descriure. Com que hi ha llenguatges que hem censurat i expulsat de les organitzacions, hem conclós que no són rellevants ni pertinents en el seu si. Parlar en primera persona està més que mal vist. Es considera excèntric i extemporani o, pitjor encara, una arriscada i perillosa mostra de feblesa i vulnerabilitat. Treballar en primera persona, uix!: una ingerència impúdica, injustificada i injustificable en la vida privada. Una contradicció tan ingènua i insensata com pretendre preparar militars per al pacifisme. Ja m’ho va dir clarament una vegada un alumne, per si jo no me n’havia adonat: jo he vingut (i pagat) aquí per a estudiar finances o marketing, no per a que em confrontin amb mi mateix.

Val a dir que habitualment sobrevalorem el risc d’actuar d’acord amb els nostres valors i conviccions, i infravalorem el risc de no fer-ho. Potser sí que in vino veritas. Però de la mateixa manera que aquell borratxo de l’acudit tenia més vino que veritas, hem de cercar els llenguatges censurats, no reproduir els llenguatges establerts. La batalla per incorporar llenguatges censurats a la formació de directius o líders no és una batalla en favor de qualsevulla moralitat, és una batalla en favor de la humanitat. Si parlem tant de la importància de conèixer bé la realitat si volem actuar sobre ella, al final haurem d’anar a parar al coratge de dir la veritat. Si parlem tant de la importància de tenir una visió que ens projecti i ens mobilitzi, al final haurem d’anar a parlar a la confessió de què és el que volem i estimem.

El biòleg Humberto Maturana digué que l’amor és l’única emoció que expandeix la intel·ligència, perquè ens connecta. Avui que repetim tant que necessitem actuar amb intel·ligència i/o construir organitzacions intel·ligents; avui que parlem tant d’interdependència… potser hauriem de començar a considerar que no podrem avançar de manera eficaç i eficient en aquesta direcció si no som capaços també d’explorar i expressar què estimem. Per posar un exemple.



Josep Maria Lozano

http://www.josepmlozano.cat/

Professor del Departament de Ciències Socials d'ESADE, i investigador sènior en RSE de l'Institut d'Innovació Social. També sóc membre de l'equip acadèmic de la Càtedra de LideratgeS i Governança Democràtica.